pedres. Pere Formiguera pedres. Pere Formiguera pedres. Pere Formiguera pedres. Pere Formiguera pedres. Pere Formiguera pedres. Pere Formiguera pedres. Pere Formiguera pedres. Pere Formiguera pedres. Pere Formiguera pedres. Pere Formiguera pedres. Pere Formiguera pedres. Pere Formiguera pedres. Pere Formiguera pedres. Pere Formiguera pedres. Pere Formiguera

Pedres (2008)


EN LLOANÇA DE LES PEDRES REBEQUES


Si Auden va cantar la pedra calcinal
perquè la dissol l'aigua i es deixa afaiçonar,
perquè l'aigua hi modela gorgs i coves,
perquè cau gota a gota i, desfeta,
es torna estalactites i estalagmites,
boscos subterranis trencadissos,
perquè a les seves clivelles gairebé sense terra
hi creix la farigola o potser un pi retort i escardalenc,
jo ara vull cantar unes pedres més dures.
El granit, per començar, una pedra difícil,
amb les vetes de quars, el guspireig de mica, el color
gris o rosat. I m'agrada el granit perquè forma
espadats vora mar, perquè contra el granit
hi baten les onades de tempesta, perquè només els segles
el poden triturar, fent-ne platges de sorra granada,
perquè a l'alta muntanya, és la neu qui 1'esberla,
qui el trenca i en fa trossos, el transforma en tartera,
però mai el granit no permet que l'aigua o que la neu
hi excavi baumes, còrrecs amagats, no, el granit
solament es trenca i, cantellut, acaba fent-se sorra,
o abans, arrossegats per un doll d'aigua brava,
xoquen entre ells els trossos i dringuen i s'arrodoneixen
i es fan palets i macs i, més menuts, acaben
sent un pedrigoleig de confits.
També el basalt, premsat pels sotracs de la terra,
canto, que és dur i és negre i fa columnes en cingles
i en penya-segats, en territoris on fa segles i segles
els volcans escopien lava i bombes ardents.
I també la pissarra, negre i bituminosa,
amb reflexos de plom i taques de rovell,
que es deixa tallar a llesques, per tornar-se trespol,
per tornar-se teulat,
perquè l'aigua hi rellisqui o la neu hi reposi en grans tous.
La pissarra que el mar i els rius i el vent
la poden tornar còdols
i així hi ha platges negres que besa la mar blava.
I el marbre, és clar, el marbre blanc, de gra menut
i de pasta de sucre, més feble, servicial, que ha donat cos
a estàtues immortals, als frisos del Partenó, per exemple,
que flamegen al British, a Londres; o al David,
que es dreça, insomne, a Florència, a 1'Acadèmia.
El marbre blanc de Paros o el marbre de Carrara.
O fins i tot la pedra, familiar, de Girona,
canto, que és gris blavenca o terrosa, plena
d'animalets fossilitzats, que s'ha fet catedral,
ampla i majestuosa.
Totes pedres rebeques, més fortes
que la tova calcària, que es fon i que s'adapta,
totes pedres rebeques que ofereixen
més resistència,
pedres que són sirnbòliques dels esperits tossuts.
Simbòliques també en certa manera
d'allò que no es corromp, d'allò que queda, que no passa
com passa tristament la nostra carn.


Narcís Comadira

Texto para el catálogo de la exposición